BWV 136: ERFORSCHE MICH, GOTT, UND ERFAHRE MEIN HERZ

Sondeja’m, Déu meu, i descobreix el meu cor

BWV 136, 1

Erforsche mich, Gott, und erfahre mein Herz

BWV 234, 6

Missa en La M

Cum Sancto Spiritu

Destinació: Diumenge 8è. després de la Trinitat.

Composició: 1723.

Dispositiu: A, T, B i cor.  Trompa, dos oboès d’amore, corda i b.c.

Durada: 16'06.

Text: D’autor desconegut, que utilitza per al núm. 1 el verset 23 del Salm 139 i conclou amb l’estrofa 9 de Wo soll ich fliehen hin de Johann Heermann (1630).

Tres són les cantates conservades per aquest diumenge, les BWV 136, 178 i 45. La primera d'elles va ser estrenada el 18 de juny de 1723, quan Bach acabava d'entrar en funcions en el seu lloc de Cantor de Sant Tomàs, menys d’un any abans que l'anterior en l'ordre de catàleg, que es regeix per l'ordre en la publicació de la Societat Bach.  No obstant això i respecte a la seva cronologia, cal fer constar les sospites de la investigació de que Bach ha reutilitzat en aquesta ocasió una obra anteriorment escrita, exceptuant el coral final i la secció intermèdia de l'ària núm. 3.

 

El desconegut autor del llibret arrenca amb el verset 23 del Salm 139, i a partir d'ell entronca molt directament amb l'evangeli del dia (Mt 7, 15-23), en què es llegia l'advertiment de Jesús contra els falsos profetes que pretenen parlar en nom de Déu, exhortant a la fe en Jesús.

 

Al número inicial disposa Bach una orquestra relativament àmplia, en la qual a la corda i el continu s'afegeixen trompa, oboè i oboè d’amore. El tema amb el qual arrenca la trompa serà objecte de constants plantejaments fuguístics, en un moviment que és una combinació de fuga i concert. Crida l’atenció la marxa del violí I, que s'aferra a una figuració ràpida a semicorxeres en 12/8, desentenent-se del tema principal, figuració que és recolzada en ocasions per oboès i violí II i viola, si bé aquests procedeixen en general en valors més pausats de corxera. Aquest número serà parodiat a la Missa en La Major, BWV 234.

 

Un recitatiu secco de tenor, núm. 2, comença amb un acord de sèptima disminuïda, expressió en aquest cas de la paraula que el protagonitza, Fluch (maledicció).  Introdueix l'ària de contralt, núm. 3, que dialoga amb l'oboè d'amore en un duetto, en què cadascú desenvolupa temàtica diferent. La part central (de possible composició posterior) presenta un notable contrast en fer callar l'oboè i introduir un brusc canvi de compàs de 4/4 a 12/8 i un canvi d'aire, presto que torna aviat a l'adagio inicial. El motiva el caràcter dels dos versos finals Denn seines Eifer Grimm vernichtet, was Heuchelei und List erdichtet (doncs el furor del seu zel destrueix el que la hipocresia i l'engany inventen). La tercera secció és variant de la primera. Erzittern (tremolar) és ressaltada descriptivament per dos diferents vocalitzacions. 

 

El núm.  4 és un recitatiu secco, que remata en arioso la frase er hat in Christo Gerechtigkeit und Starke (troba en Crist justícia i fortalesa) amb el qual prepara el baix el terreny, els conceptes de l'ària núm. 5, que desenvolupa ell mateix a duo amb el tenor i el concurs d'una veu de violins. Les dues veus marxen simultàniament en ocasions i en altres imitativamente, procediment de què hi ha antecedents en els duettos profans de la epoca de Köthen, com apunta A. Dürr.  Si es tracta de paròdia d'una obra profana d'aquesta època, Bach ha tingut bona cura en buscar la paraula Stromm (corrent), per aplicar-li una llarga vocalització seqüencial. El coral final presenta la particularitat d'afegir a les quatre habituals del cor una cinquena obligada de violí. La seva melodia, duplicada al soprano per corn, oboè I i oboè d'amore II, és de Jakob Regnart (1574), adaptada a l'ús religiós per Bartholomäus Gesius (1605) i incorporada per J. Hermann Schein al seu cantoral de 1627. Amb ella s'han cantat diversos himnes com Auf meinen lieben Gott, el que més s'identifica amb ella, que apareix a Lübeck el 1603.

  • facebook-square
  • Twitter Square
  • youtube-square
  • instagram

AlmaMATER, 2019