BWV 138: WARUM BETRÜBST DU DICH, MEIN HERZ?

Per què, cor meu, t’entristeixes?

BWV 138, 5

Auf Gott steht meine Zuversicht

BWV 236, 3

Missa en Sol M

Gratias agimus tibi

Destinació: Diumenge 15è. després de la Trinitat.

Composició: 1723.

Dispositiu: S, A, T, B i cor.  Dos oboès d’amore, corda i b.c.

Durada: 19'00.

Text: D’autor desconegut, que s’ha basat per al seu llibret en tres de les catorze estrofes de l’himne homònim, que apareix a Nürnberg el 1561. Les dues primeres han estat glosades per recitatius (núms. 1 i 3), mentre la tercera s’utilitza com a coral final.

Tres són les cantates destinades a diumenge 15 de la Trinitat, les BWV 138, 99 i 51 (aquesta també amb el destí et in ogni tempore). L'evangeli del dia (Mt 6, 24-34) exhortava a l'abandó en la Providència i a no preocupar-se excessivament per les coses temporals. L'autor del llibret, de la mà d'aquestes idees i del coral que dóna títol a la cantata, l'ha disposat de manera fortament dramatitzada, de manera que el coral canta l'exhortació a la confiança en Déu, que es va contraposant als dubtes, preocupacions i fins i tot desesperacions que li van plantejant, per aquest ordre, contralt, soprano, tenor i  baix, sigui en forma de recitatiu (més carregat de conceptes) o d'àries (més afectives). El resultat és una estructura desacostumada. Té una mica de cantata coral, ja que li serveix de suport l’himne del mateix títol (per cert, atribuït també a Hans Sachs, el famós mestre cantor de les primeres dècades del segle XVI), però no segueix el model de les 'cantates corals' del cicle de 1724-1725. Va ser estrenada el 5 de setembre de 1723. 

 

El número inicial presenta una complexa estructura. El primer que cal destacar és la inclusió de trops (declamacions del contralt en aquest cas) entre les frases del coral, la melodia del qual es deu a Bartholomäus Monoetius (1565). La corda i el continu presenten el ritornello instrumental i immediatament fa el mateix l'oboè d'amore I amb la frase corresponent del coral, acompanyat de ritornello, al que se suma l'oboè d'amore II amb figures de sospirs. A continuació, el tenor introdueix en arioso el text, que anirà alternativament repetint el cor, que ho entona amb la melodia del coral, així fins a completar les tres primeres frases. En aquest moment irromp el contralt amb un recitatiu d'accents dramàtics acompanyat per tota la corda, sobre la qual els dos oboès entonaran breus incisos en figuracions repetides. L'última frase del coral, que tanca la peça, és molt més afirmativa i rotunda en el seu acompanyament, però amb la mateixa disposició que les inicials. 

Del breu recitatiu de baix, núm. 2, cal destacar tres gestos musicals: el del fluir del líquid sobre la paraula (ein)Schenken (abocar);  un autèntic gemec quan canta la paraula Tränen (llàgrimes), i no pot per menys que plasmar la figura musical que porta el nom de la paraula sobre la qual s'emet, Seufzer (sospir). El núm. 3 segueix la línia de plantejament que va iniciar l'obra, és a dir, alternatives de coral i recitatiu. Les tres primeres frases del coral, amb la intercalació d'un breu disseny d'enllaç instrumental entre cadascuna d'elles, dona pas al recitatiu de soprano, recolzat per acords tinguts de la corda. Les dues últimes frases del coral, que s'escolten a continuació, són elaborades més contrapuntísticament, ja que s'arrenca a imitació per després acompanyar la melodia del coral amb una polifonia lliure, però activa. Després d'una nova declamació del contralt (ara en recitatiu secco) es tornen a repetir aquestes dues frases finals del coral.

 

Un recitatiu de tenor, núm. 4, en el qual cal destacar l'acostumada vocalització sobre la paraula Freude (alegria), dóna pas a l'ària de bain núm. 5, acompanyat per tres veus de corda amb continu. El ritornello arrenca en valors més assossegats, per molt aviat presentar el que serà l'autèntic tema musical i ideològic. Amb el seu tema, més o menys variat i adaptat, es van a expressar les paraules claus, els verbs finals de quatre dels set versos: walten (dominar) en la primera secció; nagen (rosegar), plagen (afligir), erhalten (mantenir), i fins i tot l'obligada vocalització sobre la paraula Freude (alegria) en la segona. Especialment el primer dels verbs, walten, que ha estat vocalitzat dues vegades a la primera part, arriba a la reexposició variada una singular potència mitjançant la nota tinguda durant quatre compassos de 3/4, que es perllonga en seixanta-tres notes  configurades a imatge del ritornello, el qual, després d’inundar l'obra en tots els plans sonors, arriba aquí i amb la paraula Freude al seu autèntic sentit. Tot conforma una estructura lliure da capo amb trets de Rondó. Aquest núm. 5 és la base del Gratias agimus tibi de la Missa en Sol M, BWV 236 3.

 

Del recitatiu de contralt, núm. 6, no hi ha musicalment res de relleu que observar. El seu paper és més aviat argumental amb una exhortació parenètica que es plasma en el coral final, que no es presenta com l’habitual coral a capella, però tampoc el seu plantejament és inusitat: sobre un decorat instrumental, aparentment autònom, es van incrustant les frases del coral una a una. El decorat és ric i complex: dues veus d'oboè d'amore en gairebé estricte i persistent duo en paral·lel, dissenys centellants dels dos violins, generalment en uníson, i la marxa aparellada de violes i continu, desplegament que es manté quan l’orquestra acompanya el cor. 

  • facebook-square
  • Twitter Square
  • youtube-square
  • instagram

AlmaMATER, 2019