BWV 102: HERR, DEINE AUGEN SEHEN NACH DEM GLAUBEN

Senyor, els teus ulls cerquen la fe

BWV 102, 1

Herr, deine äugen sehen nach dem glauben

BWV 235, 1

Missa en Sol m

Kyrie

Destinació: Diumenge 10è. després de la Trinitat.

Composició: 1726.

Dispositiu: A, T, B i cor.  Flauta travessera, dos oboès, corda i b.c.

Durada: 23'35.

Text: D’autor desconegut, que inclou en el llibret un verset del profeta Jeremies (5,3) per al núm. 1, un passatge de la Carta als Romans (2,4) per al 4 i les estrofes 6 i 7 de So whar ich lebe, spricht dein Gott de Johann Heermann (1630) per al coral final.

Juntament amb la BWV 101 i la BWV 46 constitueix el trio d'obres conservades per al diumenge desè després de la Trinitat.  En aquest cas va ser estrenada el 25 d'agost de 1726, un any en el que per a aquelles dates i a partir de el 2 de febrer (festa de la Purificació de Maria) havia interpretat Bach trenta-sis cantates, per a les quals en setze ocasions es va servir d'obres del seu cosí Johann Ludwig Bach, el Bach de Meiningen, mentre les déu restants foren obres pròpies. Les cantates d’aquest periode presenten no tan sols una coincidència cronològica amb les cantates de l'cosí, sinó que la disposició general és semblant, ja que la font dels textos és la mateixa. A excepció de la BWV 43, les altres cantates d'aquest grup posen en música l'estructura més breu de les dues que utilitza l'autor de la col·lecció editada a Rudolstadt el 1726, distribuint el material literari generalment en set números amb la següent ordenanció: cita de l'Antic Testament, recitatiu, ària, cita del Nou Testament, ària, recitatiu i coral. El text d'aquesta cantata està vinculat amb les lectures bíbliques de la missa del diumenge, però es queda amb la idea general, que és una comminació a fer penitència i convertir-se a temps davant les desgràcies que sobrevindran. 

 

El cor inicial és, segons el parer d’A. Dürr, una de les grans exhibicions d’un Bach madur (té quaranta-un anys). Presenta una estructura musical ternària, en la qual la secció final (compassos 100 i ss.) és recapitulació de la primera;  podria considerar-se també binària amb sengles recapitulaciocions.  Arrenca amb una simfonia instrumental de vint compassos, que donarà entrada al cor, amb el qual es fondrà, cantant l'entonació completa de la frase el contralt, perquè el cor en ple faci el mateix amb el tema de la simfonia instrumental, plantejament que es repetirà de soprano a cor;  el tema de la segona frase se superposa a la primera caracteritzat per un figuralisme sobre la paraula schlä//gest (castigues, pegues), que és entretallada amb la figura que poc després serà tractada en fugato, on els staccati de les corxeres accentuen la figura de colpejar; abans de concloure aquesta densa polifonia, i mentre repeteix recapitulant la primera frase, una llarga nota pedal de baix sobre la dominant de Do menor, suportant tot l'edifici sonor, destaca la fermesa de la fe. Després d'una breu ràfega de la simfonia instrumental, una nova secció planteja en fugato la frase Sie haben ein Härter AnGesicht (tenen una cara dura) de característiques dureses (cinquena disminuïda i quarta augmentada) en el tema, la qual es fondrà amb una recapitulació de l'arrencada del cor, que A. Dürr considera una tercera secció, encara que es pot apreciar com a conclusió simètrica (la primera va concloure de la mateixa manera, compassos 64 i ss.), d’una estructura bipartita en dues seccions (fins i tot es podria veure una peculiar forma de rondó).  Aquesta és la base musical del Kyrie de la Missa en Sol menor BWV 235.

 

El recitatiu de baix, núm. 2, no presenta particularitat, excepte el gest musicalment forçat que remata en una setena major ascendent sobre …aus dem Herzen fort? (...s'allunya del cor?).  L'ària, núm. 3, està encomanada al contralt en diàleg amb l'oboè. És una increpació a l'ànima que s'aparta del seu Déu, caracteritzada per un camí penós i angoixat del baix, i una entrada dissonant d'instrument i veu que són gràfiques d'un crit de dolor (Weh der Seele, Ai de l'ànima!, són les seves paraules inicials). El ritormello marca el límit amb la breu segona secció, on es destacaran els sospirs sobre Weh (Ai!), abans de resumir la primera secció. Bach reutilitzaria, modificant-la àmpliament, aquesta música en el Qui tollis de la Missa en Fa major, BWV 233. 

 

L’arioso, núm. 4, pertany a un tipus de solo amb un caràcter entre el declamat i el purament melòdic sobre textos bíblics, que Bach fa encàrrec preferentment al baix, especialment quan són paraules de Jesús, la Vox Christi, o es tracta de cites d'especial solemnitat i gravetat. Sense especificar la seva condició d'ària o recitatiu, Bach sol indicar com Basso solo, si bé en aquest cas l'anomena arioso i podria perfectament haver-lo anomenat ària. Tres moments són especialment interessants des del punt de vista de la retòrica musical: la lògica nota llarga sobre la paraula Langemütigkeit (longanimitat); la forma en que imita l'anomenada d'atracció, Locket, amb una vocalització entretallada; especialment expressiva és la definició musical de l'obstinació, que el porta a repetir quatre vegades un disseny de tres notes (Re bemoll, Do, Si bemoll).  

 

La segona part de la cantata s'obre, núm. 5, amb una ària per a tenor amb el concurs d'una flauta travessera o violino piccolo. El caràcter de la música respon minuciosament al text, com succeeix amb l'arrencada de la veu sobre les paraules Erschrecke doch, du allzu sichre Seele (Tem, doncs, ànima massa segura); o el figuralisme amb que descriu l’anar amb peus de plom (Die Gotteslangmut geht auf einem Fuss von Blei), recolzant-se un compàs si i altre no en notes de major durada;  o el caràcter de la ira en les corxeres soltes, mentre prescriu al violí semicorxeres en spiccato;  o les vocalitzacions, primera angoixada i difícil per a després deixar-se caure per graus conjunts en un àmbit melòdic de cinquena disminuïda sobre la paraula schrwerer sei (més difícil, més pesada sigui). També aquest nombre seria utilitzat per a la Missa en Fa major amb el text Quoniam tu solus Sanctus, canviant, a més d'altres modificacions, la tonalitat, per tal d'adaptar-la a la tessitura de contralt.

 

El recitatiu de contralt, núm. 6, va acompanyat per dos oboès, que amb una insistent figura de anapests (dues semicorxeres-semicorxera), repetida vint vegades en ostinato a duo, descriu la urgència de la conversió. El coral final és entonat amb la melodia del Pare Nostre luterà, que apareix a Leipzig el 1539. Flauta a octava alta, oboès i violí I dupliquen el soprano, i la resta de la corda i continu a les altres veus com és costum. 

  • facebook-square
  • Twitter Square
  • youtube-square
  • instagram

AlmaMATER, 2019