BWV 179: SIEHE ZU, DASS DEINE GOTTESFURCHT NICHT 
               HEUCHELEI SEI

Mira que el teu temor de Déu no sigui hipòcrita

BWV 179, 1

Siehe zu, dass deine Gottesfurcht nicht Heuchelei sei

BWV 236, 1

Missa en Sol M

Kyrie

BWV 179, 3

Falscher Heuchler Ebenbild Können Sodomsäpfel heißen

BWV 236, 5

Missa en Sol M

Quoniam

BWV 179, 5

Liebster Gott, erbarme dich

Destinació: Diumenge 11è. després de la Trinitat.

Composició: 1723. 

Dispositiu:  S, T, B i cor.  Dos oboès, dos oboès da caccia, corda i b.c.

Durada: 16'50.

Text: D’autor desconegut que obre el seu llibret amb una cita (1,37) del que la teologia bíblica luterana coneix com el Llibre de Jesus Sirach (l’Eclesiastès de la Vulgata) i conclou amb l’estrofa primera de l’himne Ich armer Mensch, ich armer Sünder de Christophe Tietze (1663).

Aquesta és la segona de les tres cantates, les altres dues són les BWV 199 i 113, compostes per al diumenge 11 després de la Trinitat. Va ser estrenada el 8 d’agost de 1723 als tres mesos escassos de la seva presa de possessió del lloc de Cantor de Sant Tomàs. Va ser segurament interpretada abans del sermó, a continuació del qual hi seria la BWV 199, que hvia estat composta a Weimar el 1714 i recuperada per a aquesta ocasió. Aquesta cantata fou reutilitzada per Bach convenientment parodiada: el cor inicial es convertiria en el Kyrie i l'ària de tenor en el Quoniam de la Missa en Sol Major BWV 236, mentre l'ària de soprano va esdevenir el Qui tollis de la Missa en La major  BWV 234

 

L'evangeli del dia presentava la paràbola del fariseu i el publicà que van pujar al temple a pregar; aquell, ple de supèrbia i hipocresia, va merèixer la reprovació, mentre el publicà, el que era considerat pecador públic, perquè recaptava els impostos per a l'autoritat romana, va ser justificat per la seva sinceritat. Les al·lusions són contínues a la sinceritat en la religiositat des del mateix encapçalament del llibret. 

 

El número inicial utilitza el principi motetístic (cada secció del text és treballat amb tema propi) amb la tècnica fuguística, amb la doble fuga per a més exactitud. El primer hemistiqui del versicle bíblic és cantat en forma de contrafuga, com deien els antics tractadistes: tenor i contralt en respondre a baix i soprano respectivament ho fan de manera que les seves notes van contrariant sistemàticament la direcció de les notes, o intervals parlant amb propietat, de la veu a la qual imiten, de manera que si aquests pugen, baixen en la seva resposta i viceversa. Amb el segon hemistiqui presenta una segona exposició de fuga, el tema de del qual presenta la particularitat de que sobre l'expressió falschem Herz (fals Cor), introdueix un moviment cromàtic, el que denominen els antics tractadistes passus duriusculus, gir melòdic dur. Un cop realitzades les exposicions separades dels dos temes, aquests es combinen entre si d'acord amb el principi de la doble fuga. 

 

Res cal destacar musicalment del recitatiu de tenor núm. 2, però sí aclarir la menció textual als laodiceus, una al·lusió a la carta a l'església de Laodicea, que es conté en l'Apocalipsi (cap. 3), a la qual es retreu la tebiesa ('perquè ets tebi i no ets calent ni fred, estic a punt de vomitar de la meva boca'). L'ària de tenor, núm. 3, va protagonitzada instrumentalment per oboès i violí I, mentre viola i continu es limiten a acompanyar (casualment (?) la melodia del violí II, que apareix freqüentment com una paràfrasi de l'arrencada del coral Jesu, meine Freude, Jesús, la meva alegria). La ruptura del ritme natural mitjançant síncopes (provinents del ritme anapest) pogués significar, segons el parer d’A. Dürr, la duplicitat i hipocresia d'esperit, ja que la veu assumeix el tema del ritornello.  Una segona secció, més lliurement formulada en la part vocal i rematada pel ritornello instrumental confereix a l'ària una disposició binària. L’expressió «pomes de Sodoma» (esmentades també a BWV 54) dessigna un gran fong (Calotropis procera, científicament), «el cos fructífer del qual, tancat i semblant a una bola, de vegades molt voluminosa, s'esquinça quan arriba a la maduresa i deixa sortir una pols negra». 

 

En el recitatiu de baix, núm. 4, l'última frase és destacada mitjançant un cantable arioso sobre les paraules 'així trobaràs gràcia i auxili'. Per a dos oboès da caccia i soprano amb continu va destinada l'ària núm. 5, cas únic entre les cantates de Bach que conservem, pel que toca al seu dispositiu instrumental. Si en el recitatiu tenia present la pregària del publicà, que es limitava a suplicar perdó, el llibretista aplica ara aquesta actitud al cristià. El timbre dels dos oboès da caccia, juntament amb la expressivitat del tema, realcen la intensitat de la súplica en cantar Liebster Gott, erbarme dich (estimadíssim Déu, tingueu pietat de mi), mentre el baix avança amb un pausat colpeig de notes rebatudes en valor de negres que conformen un tema típic de passacaglia, que arriba a repetir fins a déu vegades (possible al·lusió als Manaments de la Llei mosaica), encara que el to no és tractat a manera d'estricte basso ostinato: admet interpolacions i des de la tonalitat de La menor es presenta en Re i Mi menors. Disposada en tres seccions, la tercera és lliure reexposició de la primera. La melodia amb què es canta el coral final és la de Wer nur donin lieben Gott lässt walten de Georg Neumark.

BWV 234, 4

Missa en La M

Qui tollis

  • facebook-square
  • Twitter Square
  • youtube-square
  • instagram

AlmaMATER, 2019