MISSA EN SOL MENOR · BWV 235

Composició: al voltant de 1738 

Dispositiu: A-T-B i cor. Dos oboès, corda i continu.

Durada: 27’17”

Text: Kyrie i Gloria de l’Ordinarium Missae.

Kyrie (Cor)

Gloria (Cor)

Domine Deus (Baix)

Quitollis peccata mundi (Contralt)

Quoniam tu solus sanctus (Tenor)

Cum Sancto Spiritu (Cor)

Els seus sis números són paròdies de cantates, els quatre últims procedents de BWV 187. No deixa de ser una pregunta sense resposta saber per què Bach no ha recorregut per a aquestes paròdies a cantates profanes (excepte en el cas que BWV 233, 2 ho fos), com succeeix en tants d’altres casos, en què en comptes de ressignar-se a compondre una obra per a una circumstància concreta i passatgera, i després haver d’arxivar-la al bagul dels records, la readapta a l’ús religiós, on la seva utilització any rera any és possible. Una altra curiositat és que les cantates utilitzades van ser compostes en la seva primera època a Leipzig, la que va de 1723 a 1726. Possiblement podrien derivar-se d’aquesta dada importants conseqüències per a la datació de l’elaboració com a misses del material preexistent com a cantates.

En la tonalitat de Sol menor, de referència per a la missa, el Kyrie, núm. 1, reelabora el també cor inicial de BWV 102, sense excessives modificacions, tan sols les mínimes exigides per a l’adaptació del text. Està disposat en la clàssica disposició tripartita amb un caràcter concertant vocal-instrumental, igual que la missa anterior. L’orquestra sencera (corda amb oboès i continu) arrenca amb una àmplia introducció de vint compassos, que, com és característic en les cantates de Leipzig no presenten el caràcter de simfonia independent, sinó que es fon amb el cor i el seu material tindrà l’autèntica funció de ritornello. El Christe, precedit d’una breu ràfega de ritornello, presenta plantejaments de fuga però lliurement utilitzats i sense assolir un desenvolupament proporcionat. Una altra ràfega de ritornello dona pas a l’últim grup de Kyrie amb el fugato com a tècnica de referència; els instruments van generalment colla parte, doblant les veus.

El núm. 2, Gloria, és paròdia del cor inicial de BWV 72. Bach realitza l’ortopèdia necessària per acomodar-li el nou text, a més del canvi de tonalitat (de La menor a Sol menor) i la supressió dels setze compassos de la simfonia orquestral, amb la qual s’obria la cantata. El text va essent assumit per les tres diferents seccions en què s’articula: Gloria in excelsis…, et in terra pax… (aquest més assossegat i amb menys densitat polifònica), Laudamus te… L’insistent colpejat de la primera i segona part del compàs de 3/4 és el que va donant unitat i cohesió a les tres seccions, juntament amb l’aclaparadora temàtica orquestral en les seccions extremes.

Com succeeix en les altres misses, darrera el cor inicial del Gloria, Bach fa intervenir el baix, ja que, tot i que les paraules que canta aquí, núm. 3, Gratias agimus, anaven incorporades al primer cor en les misses anteriors, es refereixen, com les que segueixen, a Déu Pare, la veu del qual és encarnada musicalment en les cantates de Bach per la veu del baix, Vox Dei. La música procedeix de BWV 187, 4, també confiada a la veu de baix, però en la missa transportada una quarta baixa, formant un trio amb violins a l’uníson i continu. Va disposada en tres seccions de lliure da capo Gratias agimus…, Domine Deus… gratias agimus…, enmarcades pel ritornello.

El núm. 4, Domine Fili unigenite, ària de contralt, és adaptació de núm. 3 de la mateixa cantata. La revisió comporta que, a més de certes modificacions del material temàtic, els 171 compassos de la cantata es converteixin en 208 per a la missa. La veu va acompanyada per corda i oboè, que imprimeix a la peça un cert caràcter de minuetto amb el seu ritornello. Disposada en tres seccions Domine fili…, Domine Deus…, s’esplaia en el qui tollis peccata mundi, miserere nobis en un lliure da capo.

El Qui tollis peccata… suscipe, núm. 5, ocupava també aquest lloc en la cantata BWV 187, de la que procedeix com els anteriors i el que el segueix. Canvia el solista original, soprano, per un tenor (també acompanyat d’oboè solista) i presenta dues seccions ben diferenciades. La primera canta pausadament la súplica Qui tollis peccata mundi, mentre que la segona, un poco allegro, i en compàs 3/8 s’encarrega del Quoniam tu solus sanctus. El canvi de caràcter està ben escollit, ja que canvia el del text, de tal manera que en les misses anteriors constituïa un número independent, però era més lògic en la cantata, on després de cantar la confiança en la Providència, increpava les preocupacions, convidant-les a dissipar-se.

El cor final, Cum Sancto Spiritu, era l’inicial de la cantata, que pateix una revisió i modificació del material temàtic, a més de l’eliminació de la introducció orquestral. La primera secció és d’una inquieta polifonia, marcada pel tema inicial, que es reitera amb diversos plantejaments. Els divuit compassos de la simfonia instrumental que obrien la cantata separen, ara des de la tonalitat de re menor, les dues seccions, per donar pas a una fuga, amb la qual les dues seccions adquireixen la funció de preludi i fuga. De nou el ritornello en una breu ràfega serà l’encarregat de conduir la coda o recapitulació final.

  • facebook-square
  • Twitter Square
  • youtube-square
  • instagram

AlmaMATER, 2019