MISSA EN SOL MAJOR · BWV 236

Composició: al voltant de 1738 

Dispositiu: S-A-T-B i cor. Dos oboès, corda i continu.

Durada: 24’51”

Text: Kyrie i Gloria de l’Ordinarium Missae.

Kyrie (Cor)

Gloria (Cor)

Domine Deus (Baix)

Quitollis peccata mundi (Soprano, contralt)

Quoniam tu solus sanctus (Tenor)

Cum Sancto Spiritu (Cor)

El gran teòric i compositor Friedrich Wilhelm Marpurg, que signaria el pròleg a L’art de la fuga, obra pòstuma de Bach, publica el 1754 una obra seva sobre el mateix tema, Die Abbandlung von der Fuge, en la qual reprodueix a mode d’exemple el cor inicial d’aquesta missa. Amb el títol Missa / Quatour vocibus cantanda / comitanta (sic) Orchestra és publicada el 1828, sota la supervisió de Georg Pölchau, per l’editor Simrock. En aquella època eren desconegudes pel gran públic les grans obres corals i les cantates (tan sols havia estat publicada la BWV 80, que operava com el gran himne de la Reforma, el Ein feste Burg ist Unser Gott). Els mateixos estudiosos no tenien accés a aquestes obres, tot i que tinguessin la referència, i Bach era recordat com un eximi organista i compositor de música per a tecla. Els sis números d’aquesta missa procedeixen de quatre cantates compostes entre 1723 i 1726.

El núm. 1, Kyrie, està escrit, igual que la BWV 233, en Fa major en el caràcter sever de l’estil antic a capella, per la qual cosa no hi ha parts instrumentals independents, ja que es dediquen exclusivament a reforçar les veus segons la tessitura respectiva: violí I i oboè I amb soprano, violí II i oboè II amb contralt, viola amb el tenor i continu (la presència d’oboès comportaria la intervenció de fagot) amb el baix vocal, tot i que en ocasions el continu funcioni deslligat del baix, especialment quan la veu calla. Els instruments són tractats com a veus d’un cor i això implica en part que la seva durada sigui sensiblement inferior a la de les altres misses. És paròdia de BWV 179, feta l’excepció de la designació de les seccions: la primera s’encarrega del primer grup de Kyrie eleison, la segona del Christe eleison i, un cop presentat el nou tema, combina els dos temes fins a la conclusió.

El núm. 2, Gloria, a càrrec, com és habitual, del cor, és paròdia del cor inicial de BWV 79, que va patir una notable i interessant transformació en passar a la missa. L’obre un duo de soprano i contralt de tretze compassos, que marxen paral·lelament i donen pas a un tema instrumental fugat de vint-i-un compassos; pren el relleu novament el duo vocal que cedeix el torn al cor en lliure polifonia, perquè entoni Et in terra pax hominibus, acompanyat pel tema fugat en uníson de violins i violes, mentre el tema del duo és utilitzat per a les respiracions del cor. A la cantata el duo era instrumental, de trompes, a la missa va eliminar Bach aquests instruments que anaven doblats per oboès, mentre aquests ho fan, no sempre, amb els violins. Una tercera secció s’encarrega de Laudamus te… contrapuntejat pel tema del fugat. Al final, una àmplia coda de trenta-un compassos (la peça en té 147) fon de forma sorprenent en un esplèndid contrapunt els tres temes: el duo de veus, el del fugat instrumental i la polifonia lliure amb què comença el cor.

L’ària de baix, núm. 3, Gratias agimus tibi, paròdia BWV 138, 5, que modifica ben poc, si no és en aspectes puntuals d’aplicació de la lletra i de tipus ornamental. Les figures de retòrica musical utilitzades allà perden part del seu significat, però no la seva bellesa intrínseca i propietat per a cantar un text expressivament no massa aliè en el seu contingut musical al que aquí es canta.

El núm. 4, Domine Deus, és un duetto de soprano i contralt, l’únic entre els vint-i-quatre números que sumen les misses. Procedeix de BWV 79, de la qual ja va prendre el Gloria inicial, i en on aquesta peça constituïa el núm. 5, però no sense patir algunes modificacions: els solistes eren originalment soprano i baix, ara soprano i contralt; per a la missa és transportat a un to més avall i li afegeix uns compassos d’introducció a càrrec del continu; fins i tot la temàtica presenta variants melòdiques, rítmiques i d’articulació.

L’ària de tenor, Quoniam tu solus sanctus, núm. 5, és parodia de BWV 179, 3 (de la qual va prendre també el Kyrie), amb revisions i modificacions. La més notòria d’aquestes és que en la missa la veu va acompanyada per oboè sol i continu, mentre que en la cantata la melodia instrumental anava reforçada per un altre oboè i violí I, i afegia dues veus més acompanyades de violí II i viola.

El cor final, Cum Sancto Spiritu, és una revisió (no es pot parlar de simple paròdia) del cor inicial de BWV 17. D’entrada, suprimeix els vint-i-vuit compassos d’introducció orquestral i en el seu lloc n’afegeix set de solemnes acords del cor reforçats per l’orquestra, des dels quals enllaça amb la versió original en una esplèndida fuga. El ràpids acords que precedeixen i segueixen a les irrupcions del tema són també propis de la missa.

  • facebook-square
  • Twitter Square
  • youtube-square
  • instagram

AlmaMATER, 2019