’Bach, l’últim artesà, ha estat durant més de tres-cents anys l’enigma més universal; l’equació que es resol a si mateixa’

        

—G. Gould    

A l’obra fonamental, Bach, el músic poeta (octubre, 1904), el músic i humanista Albert Schweitzer no s’explicava com Bach, amb aquestes quatre misses breus o ‘de Kyrie i Gloria’, havia atès de manera tan poc curosa la petició de la Capella Reial de Dresden (‘…fragments trets de cantates, transformacions molt superficials en les quals el mestre, rarament, ni tan sols va tenir cura de la declamació…’).

Investigacions posteriors troben la resposta: la cort de Frederic August II, elector de Saxònia, a cavall entre Dresde i Polònia, mai havia fet la petició a Bach. Schweitzer sembla, doncs, haver-se deixat portar per una deducció personal basada en la proximitat de les dates conegudes d’aquelles misses (1736) i del nomenament de Bach com a ‘hof-compositeur’ de la Cort, pressuposant que haurien estat una mostra d’agraïment.

El cert és que tal nomenament havia estat implorat pel propi Bach molt abans, el 1733, a través d’una súplica al príncep amb motiu de la seva coronació, acompanyada d’un obsequi dedicat: la Missa en si menor BWV 232, una obra tan gran i tècnicament complexa que, excepte fragmentaris intents, no va poder ser interpretada íntegrament fins al segle XX, cosa que motivà que ni el príncep ni el músic visquessin prou com per a gaudir de la seva audició.

En algun moment de la primera meitat de la dècada de 1730, un període de la vida i obra de Bach que en temps de Schweitzer no estava encara aclarit del tot (i avui en dia segueix sense estar-ho), apareix en escena el comte Franz Anton von Sporck (1662-1738).

Sporck fou una versió centreeuropea i tardana dels homes del Renaixement italià. El seu interès per tot allò relacionat amb les arts i les lletres el van portar de jove a viatjar per tota Europa.

Hi ha tres aspectes del mecenatge musical que fan que el comte Sporck sigui notable per als amants de la música dins i fora de la República Txeca: la introducció de la trompa francesa, la fundació del primer teatre d’òpera estable a Bohèmia, i una certa connexió amb el compositor J.S. Bach encara avui envoltada de misteri.

Sporck va construir a Bohèmia un conjunt d’enorme extensió en estil barroc, el balneari de Kuks, que comprenia balneari, hospital, palau, teatre d’òpera i capella.

El comte va patrocinar durant molt de temps representacions teatrals a Kuks i al seu palau de Praga. L’impuls va ser la coronació de Carles VI a Praga el 1723, un esdeveniment acompanyat de prodigioses produccions operístiques al recinte del castell de Praga. També hi va haver produccions operístiques durant uns quants anys a Kuks durant els mesos d’estiu. Va aconseguir atreure alguns dels cantants més destacats d'Itàlia i va utilitzar Antonio Vivaldi com a font de repertori i cantants. El mateix Vivaldi va visitar Praga a principi dels anys 1730 gràcies a les connexions amb el teatre Sporck. 

D’altra banda, els bons contactes a Europa i un petit taller d’impremta i gravat que instal·là al palau satisfeien las seves inquietuds de divulgació cultural i poc a poc s’anava convertint en editor de cert renom. 

Hom pensa que així és com conegué un jove advocat, afeccionat a escriure poemes que es deia Henrici però signava sota el pseudònim ‘Picander’ i que li devia presentar un dia a un bon amic de Leipzig que acostumava a posar música a algun del seus textos: J. S. Bach.

És possible que aquesta connexió portés Bach a aproximar-se al comte Sporck, interessat apassionadament per la poesia alemanya. La partitura autògrafa del ‘Sanctus’ de la missa de Bach en Si menor conté una anotació on diu que es va enviar una còpia al comte Sporck a Bohèmia. No hi ha constància a la correspondència supervivent del comte Sporck que aquest gest fos mai reconegut o recompensat amb un pagament a Bach. Però la incògnita està servida.

La censura catòlica a Bohèmia i la prohibició associada de l’activitat editorial privada tallà les aspiracions culturals i editorials del comte, rebel convertit en presoner davant la justícia per contraband de llibres prohibits, acusació que va estar a punt de costar-li la pena de mort. 

Tot plegat faria que busqués l’aire fresc intel·lectual i universitari de Leipzig, on gaudir de bones relacions institucionals i de l’amistat de Picander i Bach, entre d’altres intel·lectuals.

 

Sporck va tenir oportunitat d’assistir a les celebracions dominicals de Sant Tomàs i Sant Pau a Leipzig i allí descobriria els revolucionaris secrets musicals cuidadosament ocults a les cantates de Bach. Un esperit instruït i sensible com  el seu, bon músic que havia programat fins i tot òperes i oratoris de Vivaldi a Kuks, no trigaria a plantejar al seu il·lustre amic la possibilitat d’interpretar aquella música grandiosa a la seva capella de la Santíssima Trinitat. 

 

Però hi hauria un problema aparentment insalvable: el caràcter protestant de aquelles obres litúrgiques podria costar la hissenda i fins i tot la vida a qui s’atrevís a interpretar-les o simplement a escoltar-les al territori de Bohèmia, ultracatòlic des de la victòria dels Habsburg a la Muntanya Blanca. 

 

Per ambdós homes, el desafiament estaria servit i no tardarien a trobar la manera de burlar el problema: Bach acceptaria l’encàrrec de Sporck disfressant els cors i àries de les cantates amb el vestit de misses catòliques en llengua llatina. Hom pensa que estaven destinades a l’ús litúrgic, però no precisament a Leipzig: allà el seu ús hauria estat totalment inadequat. Aquestes misses podrien haver estat interpretades a Lysà nad Labem, lloc originari del comte i la seva família.

1/8
  • facebook-square
  • Twitter Square
  • youtube-square
  • instagram

AlmaMATER, 2019