’[Bach és] l'exponent del més alt grau de perfecció que pot aconseguir l’home’

        

—P. Hindemith    

Johann Sebastian Bach no va gaudir en vida, ni de bon tros, del reconeixement i el prestigi que té avui dia. Només va arribar a ser conegut a la seva Alemanya natal, i encara no pas com a compositor, sinó com a organista.

La seva biografia és la d'un home totalment dedicat al seu ofici, amb l'única pretensió d'oferir la seva música a la glòria de Déu. Després de la seva mort, la seva producció musical va estar oblidada durant dècades. 

L’any 1826, però, Mendelssohn va redescobrir el llegat musical de Bach. A partir d'aquell moment, l'obra de Bach va esdevenir model d'escriptura contrapuntística per a molts.

Membre d'una família de músics que es remunta a principis del segle XVII i que s'allarga fins al final del segle XVIII, representa la culminació de prop de tres segles de polifonia religiosa i profana. Va dominar com cap altre compositor de la seva època, el moviment lineal de les veus, amb un coneixement ampli dels diferents recursos contrapuntístics, des de la imitació fins a la fuga, passant pel cànon, tècniques musicals que portaria a la perfecció. Però si la seva obra sintetitza una època de la història de la música, al mateix temps obre les portes d'una nova era en què es consolida el llenguatge harmònic i la construcció formal, elements que esdevindran imprescindibles per a la creació musical.

Johann Sebastian restà orfe de pares als deu anys. Rebé probablement del seu pare, Johann Ambrosius, músic de la cort, les primeres nocions de l’ofici musical. El seu germà Johann Christoph, l’acollí a casa seva, a Ohrdruf, on tenia el càrrec d’organista i continuà la seva educació musical. Als quinze anys, gràcies a la seva bona veu, trobà una plaça de cantor a la Michaeliskirche de Lüneburg, on visqué tres anys de formació intensa, en contacte amb obres d’autors alemanys, flamencs i italians que trobà a la biblioteca del Lyceum. Als divuit anys havia assimilat ja una bona part de la important herència musical germànica, que completà amb coneixements d’altres estils europeus. Esdevingut ja professional, el 1703 obtingué la primera col·locació com a violinista a la cort de Weimar, on romangué sis mesos. Sembla que les seves primeres obres poden ésser datades de l’època de Lüneburg, i àdhuc de la d’Ohrdruf: preludis i partites de coral, per a orgue, i una fuga per a clavecí. A la curta etapa de Weimar sembla que només li correspon un concert en do menor, per a clavecí. Al setembre del 1703 acceptà la seva primera plaça d’organista a la Neukirche d’Arnstadt, Turíngia, on estrenà un orgue de 23 jocs, amb el càrrec suplementari de Kapellmeister del Gymnasium. En aquesta època, la seva activitat creadora començà a ésser important. A més d’obres per a clavecí, instrument que sempre cultivà, la música per al culte ocupà la part principal de la seva activitat, amb obres per a orgue i vocals; la seva primera cantata religiosa és datada a Arnstadt. No tardà a acceptar el lloc d’organista a la Blasiuskirche de Mülhausen, al setembre del 1707, a vint-i-dos anys. L’octubre del mateix any es casà amb la seva cosina Maria Barbara Bach. A aquesta etapa de la seva vida correspon un preludi per a orgue, tres cantates religioses i una altra cantata —Gott ist mein König, escrita per encàrrec del consell de la ciutat—, que sembla que fou la primera obra que hom li edità. Per conflictes religiosos entre pietistes i luterans ortodoxos, Bach preferí deixar Mülhausen i acceptar el lloc de músic de cambra i organista de la cort del duc de Saxònia-Weimar, al servei del qual restà nou anys. Aquest fou un període fecund. Nombroses obres per a orgue ho testimonien, entre d’altres, el grandiós Passacaglia en do menor, les tocates en re menor i sol major i l’Orgelbüchlein. També són d’aquesta època nombroses cantates religioses i una cantata profana —De la caça—. Bach començà a tenir fama de virtuós de l’orgue i hom té notícia dels seus recitals a Weissenfels, Halle, Kassel i Erfurt. Bach aprofundí en l’estil italià transcrivint obres de Vivaldi i Marcello. El 1717 es traslladà a Köthen (Anhalt, Saxònia) amb la seva ja nombrosa família, per entrar al servei del príncep Leopold d’Anhalt-Köthen. En aquesta època, que durà sis anys, Bach no pogué dedicar-se a la música religiosa a causa del calvinisme practicat a la cort. Pertanyen a aquest període algunes de les seves grans obres instrumentals: les Invencions a dues i tres veus, el primer volum de Das wohltemperierte Klavier (‘El clavecí ben temprat’), la Fantasia cromàtica, les suites franceses i angleses, totes les obres per a violí i violoncel sol i les sonates per a flauta. Els sis Concerts de Brandenburg apareixen com la síntesi de la saviesa musical de l’Europa d’aquell moment. El Concert per a dos violins i orquestra també pertany a aquesta època en què Johann Sebastian es manifestà amb una maduresa definitiva, com a compositor i com a organista, en concerts a Leipzig i a Hamburg. El 1720 morí la seva primera muller, de la qual tingué set fills, i el 1721 es casà amb Anna Magdalena Wülcken, que l’ajudà molt com a copista. El 1723, quan Bach tenia trenta-vuit anys, guanyà per oposició el lloc de director de música de la Thomasschule de Leipzig, lloc que ocupà fins a la mort. Fou l’època de la seva màxima fecunditat, principalment en la música religiosa: hom calcula que escriví, aquests anys, 260 cantates religioses, les passions segons sant Joan, sant Mateu i sant Marc —aquesta última, perduda—, la Missa en si menor, els Magnificat, els oratoris de Nadal, de Pasqua i de l’Ascensió; els sis motets, quatre misses, lieder, etc. Per a orgue, a més de preludis de coral i preludis i fugues, escriví les excepcionals Sis Sonates a tres veus. Per a clavecí es registren, en aquesta època, el segon volum de Das wohltemperierte Klavier, el Concert italià, la Partita en si menor i les Variacions Goldberg.

Al Notenbuch, escrit per a Anna Magdalena, hom troba, també, cinc lieder, entre els quals hi ha el conegut Bist du bei mir. En aquesta etapa final escriví Das musikalische Opfer (‘L’ofrena musical’) i, poc temps després, Die Kunst der Fuge (‘L’art de la fuga’). En aquestes dues obres, Bach deixà a la posteritat una mostra definitiva del domini prodigiós que posseïa del seu art. 

El 28 de juliol de 1750 Johann Sebastian Bach morí, a seixanta-cinc anys. Des del seu llit de mort dictà, encara, al seu gendre Altnikol, una fantasia sobre un tema de coral per al seu instrument preferit, l’orgue, a la qual donà el títol de Vor deinem Tron tret'ich hiermit (‘Comparec davant el teu tron’). Anna Magdalena, de la qual havia tingut tretze fills, li sobrevisqué deu anys.

Bach, que practicà humilment la música com un ofici, arribà als cims més elevats de l’art; es limità a portar fins a les darreres conseqüències l’ofici musical practicat pels seus antecessors i contemporanis alemanys, assimilant l’essencial dels altres estils europeus de l’època. La seva actitud, conseqüent fins a la fi, i el domini tècnic a què arribà li permeteren d’obtenir uns resultats transcendents, amb els quals se situà, sens dubte, per damunt de tots els seus contemporanis. L’esperit creador de Bach no necessità de canviar les formes tradicionals per a expressar-se lliurement, i resultà un innovador sense proposar-s’ho, amb un equilibri genial entre la fidelitat i l’audàcia, l’observança estricta i la fantasia atrevida. No és estrany que els seus contemporanis, mancats de perspectiva, l’acusessin d’antiquat i que caigués gairebé en l’oblit durant més de mig segle. Bach havia exhaurit ja totes les possibilitats de la música barroca i, després d’ell, la música es desenvolupà en una altra direcció. El 1789, quan Mozart visità Leipzig i tingué ocasió de sentir i d’estudiar les partitures d’alguns motets de Bach, exclamà: ‘Per fi aprenc alguna cosa nova!’ Precisament els motets foren les úniques obres de Bach que s’interpretaren, àdhuc en els anys d’oblit, a Leipzig i en altres localitats. Un altre testimoniatge que l’admiració per Bach no havia desaparegut és la seva primera biografia, apareguda el 1802 i escrita per Forkel. En el redescobriment definitiu de Bach, Mendelssohn té un lloc d’honor, pel fet d’haver patrocinat i potser dirigit la interpretació de la Passió segons sant Mateu, el 1829. La major part dels compositors romàntics sentiren una gran admiració per Bach. El 1850, cent anys després de la seva mort, fou fundada la Bach Gesellschaft, que publicà l’edició completa de les seves obres.

  • facebook-square
  • Twitter Square
  • youtube-square
  • instagram

AlmaMATER, 2019