’On hi ha música devocional, Déu hi és sempre amb la seva graciosa presència’

        

—J.S. Bach    

Les misses d'un fidel luterà

El cant en llatí de les parts de l’Ordinarium Missae estava reservat en la litúrgia luterana a les grans festes com un signe de solemnitat, de la qual no es privava a uns fidels, als que es preferia catequitzar amb l’ús intensiu de la llengua vernacla. Al seu Deudsch Messe unf ordnung Gottis diensts (1526) advertia Luter que ‘no vull amb això abolir o modificar la formula missae, sinó que tal i com nosaltres l’hem practicat fins ara, així ha de ser de lliure utilització, on i quan ens plagui’. Bach devia interpretar amb freqüència parts aïllades de l’Ordinarium, de manera que el catàleg de W. Schmieder conté quatre Sanctus, a més de la Missa en Si menor i un Christe sol, petita mostra del que ha degut perdre’s.

Les quatre misses, ubicades entre els números 233 a 236 del BWV, es limiten a posar en música el Kyrie i el Gloria, procediment seguit per Bach, quan el 1733 remet al príncep elector de Saxònia Frederic August II (August III de Polònia) el tors del que arribaria a ser la Missa en Si menor. Se les ha anomenat com a Misses breus, si bé la NBA (Neue Bach Ausgabe, la Nova Edició Bach, edició ex novo de les obres completes de Bach) prefereix l’apel·latiu 'luteranes'. El concepte de missa breu fa referència també a aquella missa-motet de duració abreujada, fins i tot a través de la politextualitació (superposició de diverses frases del text).

L’època de composició d’aquestes misses és incerta, tot i que la seva interpretació consta abans de 1740, ja que de les misses en La major i Sol major en conservem manuscrit autògraf anterior a aquesta data. La còpia més antiga de les altres dues es deu al seu alumne, que el 1749 es convertiria en gendre de Bach, Johann Christoph Altnickol, contingudes en un manuscrit que reuneix en un corpus les quatre misses.

  • facebook-square
  • Twitter Square
  • youtube-square
  • instagram

AlmaMATER, 2019